3.1. Descripció i composició
.
Descripció:
MIRÓ situa com a eix central de la composició el personatge masculí que toca el llaüt. A partir d’aquesta figura principal, es distribueixen al seu vol tant els altres elements importants. El gros, el gat, la taula, la dona, la finestra amb paisatge-, així com les altres formes més secundàries, de manera que aconsegueix un moviment centrícpet o cap endins que es desplaça com un remolí.
En aquesta obra es poden identificar molts dels trets de l’estil i el llenguatge que MIRÓ va utilitzar en la seva trahectòria : formes vagament orgàniques surant en l’espai, traços negres vigorosos que travessen les taques de color, elements naturals( insectes) i abstractes( asteriscos), així com un ric cromatisme en què destaquen els colors primaris ( vermell, blau i groc), el blanc i el negre.
Un altre aspecte important és el fet que no s’apliquin les lleis de la perspectiva en l’espai. No obstant això, l’artista juga amb la teoria dels colors, segons la qual les tonalitats càlides (el groc, el vermell o el marró) apropen els obejctes a l’espectador, mentre que les tonalitats fredes ( els verds i els blaus) els allunyen. En aquest sentit, la divisió del fons pictòric en dues franges( verd i ocre), permet crear una certa profunditat espacial a l’habitació.
Amb tot això, MIRÓ aconsegueix transformar una obra amb un cert ordre i amb una composició força rigorosa, en un quadreque transmet una sensació dinàmica i alegre, i aconsegueix així un dels millors exemples de l’automatisme surrealista.
Composició:
L’escala és jerarquitzada:
Engrandeix considerablement la figura del mú ic i també el llaüt, de manera que les cames del protagonista, en comptes d’aguantar-lo, sembla que surtin del instrument musical. Pel que fa a la forma oval que envolta el cap, es diria que el cap s’allarga a través de la blancor de la taula, on amb prou feines s’endevina una noia asseguda mirant una partitura. Un gat juga amb un cabdell de llana sota la taula.
A l’esquerra i a primer terme un gos va rosegant un os.
A la part oposada veiem una petjada a terra, un rat-penat volant i, penjat a la paret, un quadre que representa un paisatge.
Miró traduí al seu propi llenguatge el quadre de Sorgh, que com altres pintors holandesos, l’havia impressionat per la seva precisió i el realisme.
El cap del músic s'estén per l’espai com una forma orgànica blanca i té la cara d’un sol enfurismat.
La dona é s una silueta també blanca, situada damunt la taula, mé s difí cil d’apreciar.
Multitud de signes i animals . Triangles en negre i en groc. Un peu en negre. Formes biomòrfiques. Rectangles de colors. Filaments en negre.
El centre de la composició és el tocador de llaüt.
Al seu voltant s’hi forma una espècie de remolí que crea un gran dinamisme (moviment).
Totes les formes segueixen un ritme molt dinàmic, i ocupen un lloc concret per mantenir-lo.
El resultat és una invasió de personatges, distorsionats, del món rural, que han ocupat tota l’habitació.
Aquests eren molt familiars a Miró, des de la seva infància.
Els detalls del quadre original foren transformats per Miró en formes fantàstiques.
3.2. Característiques formals plàstiques
Color primari (vermell, groc, blau). Retícula de línies horitzontals i verticals. Les línies negres serveixen per aïllat els colors i fa que destaquin més cada un d’aquests. Omet qualsevol referència al moviment No a la línia corba i diagonal.. Busca en tot moment l’equilibri. El color la forma i la seva disposició estan estudiats segons un perfecte ordre mental. Trama de quadrats, rectangles i angles rectes de diferents mesures. Les formes geomètriques es creen a partir de línies, colors i de la suma de varies figures geomètriques. Els colors i les formes dels límits del quadre no queden emmarcades. El color blanc simbolitza la llum. Bidimensionalitat, evita crear il·lusió de profunditat.
Elements propis de la seva obra posterior:
- línies de relació entre els personatges i objectes,
- vigorosos traços negres que travessen les taques de color,
- elements naturals i rurals (animals, sol...).
- línies de relació entre els personatges i objectes,
- vigorosos traços negres que travessen les taques de color,
- elements naturals i rurals (animals, sol...).
3.3. Iconicitat
.
.
3.4. Tècnica
Automatisme Tècnica emprada pels surrealistes que consistia a deixar la ment en blanc, intentant evitar qualsevol pensament coordinat i escriure les paraules que anaven sorgint de manera espontània, sense cap premeditació. En pintura aquesta tècnica s’emprava deixant que la mà tracés els gargots i les línies que volgués, sense guiar-la i cercant després en la imatge resultant formes que suggerissin elements reconeixibles. Segons André Breton, fundador del moviment surrealista, aquesta tècnica, en suprimir el control conscient de la ment i tota preocupació estètica o moral, permetia fer aflorar l’inconscient amb els elements psíquics que conformen la realitat més profunda de l’ésser humà. André Masson "pintures de sorra" Figura, 1926-27, Nova York, Museu d’Art Modern Masson realitzà aquest quadre preparant la tela amb cola de manera irregular i deixant caure sorra i pintura al damunt.
